NOU DISC LLAMPIGOTS I BUFARANDES
Tres nits a la terra
Cortina, cantina, i una gota de verí que cau des del passat i marca l’inici d’un peregrinatge tan necessari que desespera. El desert és tres: el de fora, el de casa, i el que ens habita. És de nit, ningú ens espera (que en anglès, Waits) i demà partim.
Com Baudelaire, com Kerouac, com Lanegan, en soms tants, o tots, que estem sols. Morts, no encara. Què ens queda sinó mostrar resistència davant la decadència? Com aquell actor fent d’aquell escriptor en aquella pel·lícula que derrotat, mantenia les espatlles erectes: la dignitat del que se sap condemnat. Al galop de la vida i glop a glop, emprenem una marxa amb destí clar, però llunyà. És el primer dia i el camí és llarg.
Fet un tram, la necessitat d’aturar-nos. I quan ho fem ens donem compte que som nens, només nens, fent-nos grans -o creient o volent fer-nos-hi- a base d’hòsties. Ningú sap si s’està fent de dia o de nit: només la certesa que el Sol és baix. L’esperança depèn del moviment que n’esperem.
Malgrat tot, l’evidència: altre cop és nit tancada, i encenem la foguera que ens manca per veure-hi. Cau l’ànima quan pren la flama, doncs ens abraça la foscor i, amb el seu encís, dubtem: és un camí segur el pensament? Les realitats se superposen: el món no existeix. Ni falta que n’hi ha. Tot plegat, fa son.
Els somnis no passen sinó en l’interior. Són només nostres. Ens parla allò impalpable, allò amagat, allò que no ens permetem veure. L’inconscient són les veus del més enllà. Jünger sent un nen. Som uns emboscats involuntaris. La infància és la millor de les decepcions; desvetllar-se, la pitjor.
El desert és tres: el de fora -la música-, el de casa -la veu-, i el que ens habita -el silenci-.
Es fa de dia, i amb sa lluentor emergeix la trempera matinera. Com més sols ens sentim, més polítics ens posem: la por es dissimula amb opinió. Però què en seria del món, sens profetes? El Sol del desert, quan ets ben sol, il·lumina la bogeria del que ens envolta i ens fa dansar, encara que sigui a trompades.
Dèbil, la ràbia mor un cop expressada, i en fer camí de nou la nostàlgia s’apodera de naltros. El que ens és aliè, com ho és -ara ja sí- la natura, accentua les nostres ferides. A cada pas, més sang, però l’estrebada del dolor ens fa aixecar la vista, i vista aixecada és consciència de. O cafè o escopeta: quina meravella, l’home davant l’infinit. Sense artificis, això sí.
Ai las, ni un respir! Com sempre, a traïció, ens assalta la pèrdua. Defallim, doncs ens cansem, perquè el discurs sempre acaba contaminat d’amor i d’enyorança. Ens cansem, perquè anhelem un tu, l’altre, ja que és l’únic que ens permet suportar la maledicció heideggeriana: estar llançats al món, que sona molt millor castellanitzat: arrojats, és el que estem. Arrojats.
Amb eixa clarividència torna l’enuig. Procurem futuritzar positivament, però és tot just capvespre, i els llops udolen fort. Un crit sempre és solitari. Ens esforcem en alçar junts la veu, però en el fons, cridem sols. I és aquí quan ens fereix la realitat: és aquest, el nostre port? Quina feredat. Amenaçar des del desper la condició humana és tan inevitable com inútil.
I és aquesta amenaça que ens aboca a la civilització, al desig de comprensió. I amb ell, la catarsi: aquell destí tan clar era un miratge. El camí que hem fet, fugint, llunyà, era un laberint, i ens ha dut al punt de partida. Soms a port, però no salparà el vaixell que esperàvem, o sí, però sense allò que crèiem que duia a les bodegues. Perquè al cap i a la fi, sense amor, no hi ha consol. I tot i així sa existència, per si sola, ja n’és un, de molt fotut, perquè l’hem de perseguir sens descans, però n’és un. Com deia aquell: la nostra necessitat de consol és insaciable. És capvespre, altre cop.
Per tercera vegada cau la nit i amb ella, la promesa i la dolça condemna d’emprendre l’etern viatge. D’anada, de tornada i de tornar-hi nar. Macuto a l’esquena, i Cave ressonant a la cova de l’igualment etern retorn. La cortina, com la nit, cau, la cantina, com la vida, segueix oberta, fins que es faci de dia. Si el llampigot és record o empenta, i la bufaranda ferida o consol, és tan sols decisió nostra.
FRANC STREICH